Patrimoni Comarcal

S'esmenta per primer cop el segle XI.

Ha sofert diferents remodelacions, essent definitivament consolidat el 1627.

El castell de Raimat es troba sobre el puig del municipi que li dona nom.

Actualment és de propietat privada.

ss. XIII-XVI. Situat en un lloc estratàgic en el camí de Lleida Tortosa, el castell és, després del de Lleida, el més important de la comarca del Segrià. Tot i que no es descarta l'orígen sarraí, fou modificat al s. XVII

Actualment trobem que les runes del castell han estat tallades per a fer un fossar. En aquesta zona d'accés a la fortificació hi ha les restes d'una estructura rectangular, que podria relacionar-se amb la torre porta.

El castell consta de diferents estances. L'edifici és rectangular i conserven algunes filades del mur del perímetre on també trobem restes de dos contraforts. Es conserven dues cisternes de planta rectangular, cobertes amb volta de mig canó amb accés a l'interior. En les seves proximitats trobem una sala rectangular que es va edificar posteriorment. Al costat d'aquesta sala hi ha testimonis d'una cambra més petita

L'element més vistós del conjunt és una torre, de base atulussada i esglaonada, amb decoració gòtica i finestres espitlleres. La planta principal, va patir modificacions tardanes. Per sota del castell es van excavar túnels que van servir de refugi durant la guerra civil de 1036-39

Possiblement d'orígen islàmic, les restes corresponent, ja a l'època cristiana, en temps propers a la conquesta (1149). Tenim la primera menció del castell a l'inici del s.XIII.

Dalt un tossal al nord-oest del poble de Sunyer, els escassos vestigis de la fotalesa consisteixen sobretot, en fragments del mur perimètric de defensa.

S'hi han recollit peces de ceràmica aràbiga i medieval.

s.XII. Situat damunt d'un tossal, aquest castell està format per un conjunt de restes d'una fortalesa d'orígen islàmic, situades a l'extrem est del tossal de Vinfaro, davant del poble d'Alfés.

Hi destaca un vall de 12 metres d'amplada, filades de diversos murs i vestigis d'una probable cisterma.

s. XI. Castell d'orígen islàmic ubicat dins la Taïfa Sarraïna de Lleida.

En l'actualitat queden pocs vestigis del castell sarraí, el qual s'alçà en un tossal proper al poblat ibèric de Gebut del mateix municipi.

El 1119, abans de la conquesta del sector, el Castell fou infeudat per Ramon Berenguer III a Guillem (Dalmau) de Cervera, i el 1120 fou cedit en el conegut pacte per Avifelel al mateix Ramon Berenguer III.

Fou conquerit molt probablement per Ermengol VI d'Urgell d'acord amb el comte de Barcelona vers el 1149. Formà part del patrimoni de la branca dels Cervera barons de Juneda i Castelldans i des del 1168 la parròquia era adscrita a la de Sant Llorenç de Lleida i fou dotada pel bisbe Guillem Pere.

El degà de Lleida rebia fruits del terme i castell de Gebut. La senyoria passà, a la segona meitat del segle XIII, dels Cervera als Ayerbe (Pere d'Ayerbe es casà amb una Cervera de Juneda) i vers 1340 era dels Cornell d'Arbeca. El 1398 rebé carta de veïnatge de la ciutat de Lleida.

A partir del fogatjament del 1358 el lloc de Gebut (aleshores amb 51 focs) consta com a senyoria de l'ordre dels hospitalers (els noms de les famílies corresponen a llinatges de moriscs, com era normal en aquest sector) i el lloc figura dins la comanda hospitalera de Torres de Segre.

Tanmateix, durant la Guerra contra Joan II el deganat de Lleida hi conservava drets, drets que motivaren l'enfrontament abans descrit amb Mateu de Montcada, que s'apoderà del lloc per la força. El castell era ja enderrocat el 1660, quan el gran prior hospitaler anà a visitar el lloc.

Segle XIV. Edifici residència dels bisbes de Lleida

Destaquen la gran galeria d'època gòtica amb vistes sobre la Vall del Riu Set, el pati inferior empedrat amb un antic pou i una capella d'arcs ogivals.

Castell d’orígen medieval, remodelat al segle XVI per Martí Joan Spolter. D’estil Renaixentista, es caracteritza per la seva immensa estructura de caràcter de fortalesa amb peculiaritats renaixentistes. Situat al nucli antic del municipi, actualment és de propietat privada

(1761-1790). Neoclàssic. Compta amb 2 campanars simètrics de baixa alçada. En l'altar es benera a la Verge de Blau.

Emmagatgematge de munició, nius per emplaçar metralladores antiaèries i trams de trinxeres, dipòsit de combustible, pistes d'envolt i d'aterratge, dipòsit d'aigua.